Fa ja uns quants anys, 16 concretament, vaig veure't per primera vegada. Eres una coseta tan petita i tan bonica... Ens vam enamorar de tu i no varem poder esperar. Vam decidir que voliem veure't crèixer des d'aquell instant. Et donavem el biberó, com si a un bebé cuidessim, ja que et varem separar de la teva mare molt aviat. Eres l'alegria de la casa i una gran companyia.

Vares anar creixent i seguiem estimant-te tant com el primer dia. T'estimavem tant que inclús ens discutiem la Judith i jo perquè deiem que ens voliem casar amb tu. Voliem estar amb tu en les alegries i en les penes fins que la mort ens separés. Avui ha arribat aquell dia que tots tan temiem i que penso que cap de nosaltres estava del tot conscienciat de que passaria. Hem gaudit de grans moments amb tu que mai oblidaré.

T'hem considerat un més de la familia i ho continuaràs essent. Sempre estaràs entre nosaltres encara que només sigui en el record...

Era increible com em podies arribar a entendre. Quan veies que estava malament, quan necessitava tenir algú al costat, tu eres allà. Venies i et quedaves a fer-me companyia fins que m'animava.

Et mereixes molt més que aquest escrit de quatre línies, però em venen tants records que em saturen la ment...

T'estimo Dog!

De los errores uno aprende.

Toda la vida he sido una niña inocente, ciega, con pocas ganas de tener enemigos.
En clase se reían de mí, me enfadaba y lloraba, pero luego olvidaba. Me he pasado la vida olvidando sin saber guardar rencor a nadie, siempre he creído que era lo mejor. Al no guardarles rencor y ofrecerles todo mi cariño, no era posible que se convirtieran en enemigos. Y si no son eran enemigos, es que eran amigos, ¿No?

Pero después de toda una vida, he aprendido, que aunque no sean enemigos, no significa que sean amigos. Que no se puede ir de buena persona por la vida pensando que ofreciendo cariño a la gente, esta gente se convertirá en amistad. He llegado a ofrecer todo mi cariño a personas que se han burlado de mi, que se han aprovechado de mi, que me han pisado como si fuera una estúpida cucaracha, y aun así, les he perdonado una y otra vez. Olvidando todo lo que me habían hecho, pensando que simplemente habían cometido un error (como todos los humanos cometen) y sin guardarles ningún tipo de rencor.

Por fin he aprendido (a base de muchas hostias) que a estas personas (a mi vista, totalmente inhumanas y sin corazón) sí se les tiene que guardar rencor. No se puede hacer borrón y cuenta nueva, porque se te vuelven a subir a la chepa y a menospreciar todo tu cariño.

La confiança fa fàstic.

Com saps amb qui pots confiar? És que potser hi ha algú amb qui puguis confiar?

He arribat en un punt de la meva vida que he vist que no es pot confiar amb NINGÚ. Ni amb el que creus que és el teu "más mejor amigo" perquè segur que te l'acaba cardant per l'esquena en un moment o altre.

L'altre dia, algun dels meus amics me la va cardar. Persones amb qui realment confiava. Un em deia "no veus que ha estat aquell?" però l'altre li donava les culpes a l'altre. Els dos m'ho raonaven molt bé, però no sé a qui haig de creure. Un d'ells és una persona que sé que no s'hi pot confiar al 100%, però que pensava que no me la cardaria i l'altre és una persona que no conec del tot bé, però que m'havia demostrat moltissima confiança. Segurament no hauria d'haver estat tan tonta de confiar en cap dels dos.

Penso que no pots confiar en ningú, que en aquest món en realitat estem sols (tot i que l'altre dia em van explicar una filosofada que em va encantar i deia tot el contrari). Ningú ens estima lu suficient? Potser no ho fan amb mala intenció i pensen que no ens perjudiquen? En realitat no ho sé, però estic farta. Per això penso que estic sola, però diuen que més val estar sol que mal acompanyat.

Si la gent només busca beneficiar-se de mi, jo també pensaré només en mi i em beneficiaré de tots els que em rodegen.

¡No puedo vivir sin ti, no hay manera!

Cada matí veig lu molt que el necessito, que sense ell no puc viure. Necessito saber que està allà perquè sinó, per mi ja no val la pena aixecar-se del llit. És que realment em fa la persona més feliç del món. Em fa venir ganes de sortir al carrer i fer coses, o inclús no fer res, estirar-me ben tranquila i notar la seva escalforeta...

I pensava jo... "Que bé! A finals de juny el podré disfrutar dia sí i dia també!" però em sembla a mi que la Míriam només podrà disfrutar-lo els diumenges i dilluns...! :(

Sabia que m'encantava, però em sembla que m'he tornat adicte a ell! Molts amics em renyen, diuen que no és booo.. però m'és igual!

A veure si aquest cap de setmana puc anar a la platjaaa! Ho sé, el temps diu que potser plourà, no? Però potser tinc una mica de sort i fa un sol espatarraaaant! :D (Acabo de recordar que un any més he oblidat lu de la operación bikini... No passa res tu, menys preocupacions!)

Vull una dosis de vitamina D (no pas obtinguda a través d'aliments, obviament!)
Brrrr... com m'encanta el Sol!

Una pila de petons!
Feliç primavera!

Comencem!

Quina sensació més estranya. Sento que no sé el que tinc exactament, ni el que vull, no sé massa bé qui sóc. La meva vida és com si no tingués sentit. Només sé que he de sobreviure, però tampoc sé per què.

Avui una companya m'ha dit "t'envejo, perquè saps el que vols en un futur" però la veritat és que no sé què vull. Seguir estudiant i treballar? Doncs és el que em toca fer, no el que vull. El que vull en un futur, és aprendre a gaudir dels petits moments de felicitat que ens dóna la vida (i que no sé apreciar) per després poder ser una persona totalment feliç. Em sento buida, em dóna la sensació de que no tinc res perquè em limito a fer el que em diuen que s'ha de fer, "estudiar i després treballar per guanyar diners", però sento que això, a mi, no m'omplirà com a persona. És que aquí s'acaba la meva vida? Jo sóc una persona només per fer això? Doncs que apassionant que és la vida...

Fa dies que penso en fer un viatget perquè això d'estudiar, és un rotllo, ho sabem tots. Seeempre la mateixa rutina. Vull fer coses diferents! Així que he pensat, que aniria bé canviar una mica d'aires uns dies perquè no em confomo mai amb el que tinc. Vull viure coses noves i conèixer altres persones, desconnectar del que tinc (un lio/agobio mental que no l'aguanto!). Tinc un problema, no sé on anar. M'agradaria anar a algun lloc on hi hagués platgeta, que fos tranquilet (reees de llocs com platja d'aro) però amb una mica d'envient nocturn. Formentera em va agradar molt, però necessito alguna cosa molt econòmica n_n. Accepto propostes!

És una mica estranya la meva primera entrada, oi? Ja aniré perfilant amb la pràctica si és que el blog no es queda aquí... jeje!

Una piiiiila de petons de la novatilla! :)